Disfruta de tu día con la canción del caballito

Recuerdos de mi parte a Zenobia

Roman Gubern que tanto sabe de cine y de su divulgación reflexiona en su libro Espejo de Fantasmas sobre la relación entre el cine y el sueño.

Y nos comenta que “los filmes vendrían a ser sueños públicos compartidos”.

Y saca a colación un texto de Erich Fromm como glosa de las posibilidades expresivas cinematográficas

“Casi todos nuestros sueños tienen una característica común: no siguen las leyes de la lógica, que gobierna nuestro pensamiento cuando estamos despiertos. Las categorías de tiempo y espacio son pasadas por alto. Vemos vivas a personas que han muerto; presenciamos acontecimientos que han sucedido hace muchos años. Soñamos que están ocurriendo simultáneamente dos hechos que en realidad no pueden producirse al mismo tiempo. Tampoco hacemos mucho caso a las leyes del espacio. Con toda facilidad nos trasladamos en un instante a cualquier lugar lejano, nos encontramos en dos sitios a la vez, unimos dos personas en una o cambiamos repentinamente una persona en otra. Somos, en nuestros sueños, creadores de un mundo en el que el tiempo y el espacio, que limitan todas las actividades de nuestro cuerpo, carecen de poder”

Hipólita, os presenta el cuento de nuestra compañera de trabajo y amiga, Rosa Escrivà, titulado “ … del silenci” , un fragmento de escritura de sueño íntimo compartido, que como la magia del cine permite sumergirnos y disfrutar de un mundo donde no siempre dos y dos son cuatro.

… del silenci

Escoltava, molts anys després, la Sonata Kreutzer de Beethoven, feia les últimes correccions d’un treball a l’ordinador, i de sobte es va quedar en blanc; va haver de deixar la feina, només podia fixar l’atenció en aquella música que despertava, en la memòria, un munt d’imatges, d’escenes viscudes, de persones que havia hagut d’anar oblidant a poc a poc.

Recordava una excursió clandestina, un paratge a uns quants quilòmetres de la ciutat, amb una font, un barranc, uns quants eucaliptus que amb dificultat deixaven escolar-s’hi algun raig de sol; prop d’un monestir.

Es tractava del lloc que ella associava a la veu del silenci; el silenci que s’imposava en aquell indret. Cada vegada amb més nitidesa en recuperava les imatges, les vivències, el silenci que anys enrere només interrompia, de tant en tant, el toc tímid de la campana que cridava els monjos a l’oració; després, de nou el silenci. Durant alguns anys hi tornaria moltes vesprades esperant rebre la cura d’aquell bàlsam, reparador de la tensió acumulada al llarg de continuades jornades de treball.

En una ocasió, el cotxe no es va quedar ben frenat i va anar esvarant fins a quedar-se encallat a la vora del barranc. Neus no es va atrevir a intentar traure’l perquè temia que se l’hi acabara de caure. Va decidir d’acostar-se al monestir i demanar ajuda. Quan hi va trucar li va obrir un homenet que semblava que no l’entenia, li va tancar la porta als nassos i se’n va entrar remugant alguna cosa entre dents. Després d’uns minuts d’espera incerta, Neus va sentir que tornaven a obrir la porta i van eixir tres monjos, aquests ja tenien un altre aspecte; li van demanar que els digués el lloc exacte on s’havia quedat el cotxe i la hi enviaren davant, ells anaven pel tot-terreny, per si necessitaven utilitzar-lo per remolcar el vehicle de la Neus. Van arribar al lloc assenyalat pràcticament tots alhora. La maniobra va resultar més senzilla del que esperaven, un monjo va engegar el motor i els altres dos, un per cada costat de la part de darrere del vehicle, el van empényer, i en només uns segons ja l’havien tret. Ella no sabia com agrair-los el que havien fet, però mentre intentava donar-los les gràcies, els monjos, que semblaven gent de poques paraules, ja s’havien acomiadat i desapareixien amb el jeep.

De tant en tant, Neus hi anava a passar la vesprada, a gaudir del silenci d’aquell paratge tan particular; un silenci que només enterbolia algun ocell, o algun esquirol juganer que canviava de branca o d’arbre. Ella sabia de la mala fama dels eucaliptus, havia sentit dir que incapaciten el lloc que els envolta per al creixement de qualsevol altre arbre; però els trobava tan esbelts, tan frondosos, tan aromàtics, tan ombrosos, en fi, tan amables, que s’hi sentia especialment còmoda i sempre hi tornava, i asseguda a l’ombra dels arbres, hi passava la vesprada llegint

Al costat de la font i sobre una elevació del terreny hi havia una caseta mínima, però tan atractiva per a Neus, que des de la primera volta que s’havia adonat de la seua existència havia pensat que era justament la que a ella li hauria agradat tindre, i també al mateix lloc. Semblava una casa abandonada i Carles li havia dit que pertanyia al monestir; que els monjos, gelosos de la seua intimitat, l’havien comprada als hereus d’un home al qual no li van conéixer mai cap companyia, ni ningú que el visités.

Una vesprada va veure una finestra oberta a la casa; s’hi va acostar, cautelosament, i sense ser descoberta va poder observar que allà dins hi havia un monjo que semblava que treballava en la còpia d’un incunable. Després la jove i el monjo van tornar a coincidir unes quantes voltes, fins que un dia, des dels peus de l’arbre on seia a llegir la Neus, va veure que l’home se n’anava cap al monestir i deixava la porta oberta; aquell dia no va poder resistir la temptació i, aprofitant que el monjo no s’havia girat per tancar la casa, hi va entrar i va veure damunt de la taula, gairebé enllestida, una miniatura que a Neus li va cridar l’atenció perquè malgrat la minuciositat de detalls que contenia, presentava l’angle inferior dret de la pàgina amb un dibuix a llapis; i encara li va estranyar més el motiu: es tractava d’un monjo assegut en un escriptori, treballant amb un manuscrit. Per què hauria deixat aquella part del dibuix per al final?, però va haver d’eixir ràpidament per si tornava el monjo i la sorprenia tafanejant les seues coses.

Van passar molts dies sense que Neus pogués comprovar si la pàgina de la miniatura havia estat enllestida i ja estava treballant en una altra. Uns dies no hi anava el monjo, uns altres, es veia que era dins la casa encara que no n’obria ni la finestra; però una vesprada, quan Neus va arribar a la font va veure una altra volta la porta oberta, s’hi va acostar cautelosament i en comprovar que el monjo havia eixit, va tornar a curiosejar damunt la taula. Llavors eren pàgines de text les que s’estaven copiant, es tractava de les darreres del manuscrit; tanmateix, la pàgina de la miniatura que tant li havia impressionat la primera volta, encara tenia l’angle inferior dret a llapis.

Després, la Neus va agafar una grip ben forta que la va tenir arrestada sense poder eixir de casa uns quants dies. Van passar tres setmanes fins que va poder tornar a la font. Aquell dia va pensar que tenia sort perquè la porta estava oberta i la casa buida, era com si el monjo hagués sabut que venia i ho hagués preparat tot per a la seua visita. Va entrar, i per un moment se li va acudir que hauria desitjat més no haver-ho fet; damunt la taula hi havia el manuscrit acabat i a sota, en alçar el llibre per poder mirar-lo amb deteniment va descobrir un sobre adreçat a ella, perquè on sol posar-se l’adreça hi havia escrit: “Per a la jove lectora”; el va obrir i va llegir:

Estimada jove: tu has respectat el meu treball i el meu silenci, i jo he volgut correspondre al teu gest respectant el teu anonimat. Has de saber però, que aquest treball l’he pogut enllestir gràcies a l’interés que es desprenia del teu esperit àvid i pacient alhora.

Quan amainaven les forces, per tal de continuar copiant tornava al monestir, deixava la porta de la casa oberta i, de lluny estant, observava que tu hi entraves¸ i en tornar-hi, comprovava que el teu desig per veure com quedava l’obra acabada havia dipositat sobre les pàgines la força que em permetia continuar la feina. Has de saber doncs, que aquest llibre et pertany. Al monestir, per tal d’evitar sospites, lliuraré una altra obra que tenia guardada de feia temps; allà, els monjos no sabien en què treballava els darrers mesos.

Em sembla que t’agradaria saber per què vaig deixar per al final, completar la miniatura amb la figura del monjo en aquella pàgina tan meravellosa. Es tractava de l’últim treball en què havia decidit invertir els esforços. Sobre aquest manuscrit pesa un malefici que ha anat repetint-se al llarg de la història de totes les reproduccions que s’hi han anat fent. Després de l’original, totes les còpies que se’n conserven han quedat incompletes.

Quan el copista enllestia la pàgina de la miniatura, en algunes ocasions abans de completar-la, en posar-li el color i els detalls a la figura del monjo era com si firmés la sentència de mort, l’endemà mateix moria. Per fi, un abat en va prohibir les còpies, i és per això que ningú no trobarà a faltar el que he decidit que serà l’última cosa de profit que faré abans de morir: un treball bonic i ben fet per regalar a una persona que estima els llibres. Espere que arribes aviat, i que ho faces a temps d’endur-te el manuscrit abans que no vinga cap monjo i es descobrisca el veritable motiu de la meua mort. Més m’estimaria no causar problemes al monestir, que la vida tranquil·la no s’hi veiés alterada, i que tu pugues gaudir del llibre i guardar el record d’una amistat que va acabar com va sorgir: en el silenci.

Després d’uns moments de confusió, d’inseguretat, Neus va reaccionar. Al principi havia pensat d’anar al monestir i explicar el que havia passat, però tot seguit, es va posar en lloc del monjo i va decidir que si es tractava del secret i de la confiança que havia dipositat en ella un amic, ella hi correspondria. Va agafar el llibre i la carta, va eixir de la caseta i en va tancar la porta; va agafar el cotxe i no hi va voler tornar mai més.

Rosa Escrivà

Gràcies, Rosa.

Otros diez segundos ante el caldero de Medea y serás consumido de nuevo por el fuego de los dioses Infernales.

¡Ven a nosotros, oh fuego de Hécate!

Unus, duo, tres, quattuor, quinque, sex, septem, octo, novem et…………decem…..

Más te espera en la cueva de la Pitia Saguntina.

El Faunus, si te atreves, te conducirá hasta las profundidades donde habitan los espíritus de tus antepasados

Magia y brujería, los daimones y fantasmas, el deseo de manipular los poderes invisibles desempeñaban un importante papel en la Antigüedad. Recientes investigaciones en los campos de la antropología, el folklore y las religiones comparadas han demostrado la necesidad de un nuevo acercamiento a estas creencias y costumbres antiguas.

NOVEDAD DE ESTE AÑO: INVOCACIÓN A LOS DIOSES MANES.

El Taller Arcana Antiqua, dirigido por los profesores Salvador Muñoz y Fernando Lillo, está vinculado al Taller de Escritura Antigua Incipit Titivillus del grupo Ludere et Discere y se plantea como objetivos la investigación y conocimiento de todos los aspectos relacionados con la magia y la adivinación en el mundo grecorromano.

Cuenta con la colaboración de alumnos y exalumnos del IES “Francesc Ferrer i Guàrdia”, de Valencia.

Estructura: El Taller- Exposición consta de las siguientes partes:

1. CUADERNO DIDÁCTICO: Incluye explicaciones y actividades para el alumnado que podrá recogerse en las Jornadas. Trata, desde el punto de vista teórico, los distintos tipos de magia, las palabras mágicas, los ensalmos curativos, amuletos, las tablillas de maldición, el vudú, oráculos de adivinación, astragalomancia, las suertes y oniromancia. Las actividades del cuaderno se basan en las prácticas del taller.

2. JUEGOS que recrean las prácticas adivinatorias antiguas: astragalomancia, oniromancia, oráculos, sortes, etc.

3. TALLER: escritura de textos en caligrafía antigua latina y griega con soportes e instrumenta antiguos, elaboración de réplicas de utensilios o soportes empleados en los rituales de adivinación y magia por griegos y romanos: tabellae defixionum y escritos de textos de papiros mágicos en soporte de papiro mediante caligrafía rústica y cursiva romanas y griega del siglo III d. C. con cálamo, elaboración de sortes.

4. EXPOSICIÓN E INFORMACIÓN: explicación basada en el pequeño museo de réplicas de objetos y textos relacionados con la magia y adivinación en la antigüedad clásica.

5. Grupo de Reconstrucción Histórica: Nyx Arcana: El grupo Nyx Arcana vinculado al Taller Arcana Antiqua nace con la intención de estudiar y recrear distintos rituales y prácticas de magia y adivinación del mundo grecorromano. Realizará escenificaciones de adivinación, la magia y la brujería, y los procedimientos utilizados por griegos y romanos en la Antigüedad para la manipulación de los poderes invisibles y daimones

El programa de Nyx Arcana para las próximas Jornadas de 2008:

• De nuevo podrás consultar a la Pitia Saguntina, que aprendió sus artes en Delfos
• Etrusca Disciplina: Los haruspices etruscos Arruns y Spurinna te vaticinarán el futuro. ¡Acuérdate de los Idus de Abril!
• Y alguna que otra serpiente de Medea…

Se trata, pues, de una buena oportunidad para que conozcas mejor uno de los aspectos importantes de la antigüedad clásica mediterránea.

¡SÓLO CINCO ÚNICAS SESIONES!!!!!!!!!!!!

No sabía que Marcus Iulius Catilina hubiera llegado tan lejos.

Pinchad aquí y podréis comprobarlo